L'Assemblea General de les Nacions Unides decideix assaltà el planeta Sírius 4 per controlar els rebels i els pirates de la zona. Però quan la flota de la Legió hi arriba, la guerra no serà com l'havien planejat. Alguna cosa estranya hi ha en aquest planeta...
Viatjar al passat, sempre a una data anterior al propi naixement, i mai cap al futur, el futur encara no existeix. Amb aquesta premissa es presenta la història de Successimultani, una sèrie d'embolics personals a la Barcelona dels 50 i 70 amanit amb paradoxes temporals.
Més fantàstica que de ciència ficció, explica com un independentista irlandès ha de fugir a una illa perduda on les coses no són com haurien de ser. A l'illa, s'haurà d'enfrontar amb l'únic habitant humà, el boig del far, i amb els altres habitants.
Mnèsia, un llunyà planeta ha estat escollit per convertir-se en una nova colònia humana. Però els seus estranys habitats no ho posaran fàcil. Extraterrestres, clons, robots i les espectaculars dunes d'aquest planeta completen aquesta novel·la curta de Jordi de Manuel.
En un futur no massa llunyà les multinacionals són es comporten com a senyors feudals. Tot i que Catalunya és independent, els ciutadans són més dependents i vassalls de les firmes comercials. Escriptors, pirates informàtics i agències de seguretat traficaran amb llegendes en aquesta novel·la.
Dos nois molt joves, l’Alba i en Dídac, són els únics supervivents en un planeta pràcticament destruït. En ells dos s’acaba un món i en comença un de nou, en què hauran de lluitar per preservar el coneixement que els ha deixat el passat i establir les pautes per construir un futur en el qual la humanitat no sigui una amenaça per a si mateixa.
Robots, sentiments perduts, una noia del passat i els antitecno són els ingredients bàsics d'aquesta novel·la de ciència-ficció situada en un futur pròxim. Carme Torras va guanyar amb aquesta obra el premi Ictineu 2009 i el Premi de Narrativa de Ciència-ficció Manuel de Pedrolo 2007.
El misteri de la generació ja no era més un misteri; tenia lloc allí, davant dels nostres ulls; podíem veure'l i observar-lo; podíem seguir-ne les fases pas a pas... Els òvuls s'estengueren com uns llavis petoners envers les espermes, aquestes s’hi aproparen i, com embriagues d'amor s’hi deixaren absorbir i encloure; els tubs capil·lars, en virtut de la teoria del sifó, començaren a transportar la fibrina, la lecitina i el sucre, i..., oh força de la suggestió!, hi hagué un moment que va semblar-nos a tots que el termòstat, les campanes de vidre, els dipòsits de sucs alimentosos, tots els aparells i totes les llurs peces tremolaven de fruïció, frisaven, gaudien de la presència d'aquell acte. Nècia suggestió dels homes, que, malgrat llur ciència, no poden sostreure’s a la idea de la influència del sistema nerviós en tots els actes vitals!... A Homes artificials, Pujulà ens presenta un científic entestat a crear una humanitat nova de superhomes que substitueixi la societat actual, decadent i corrompuda. |
| Portada de la reedició |